Yolanda Ternero, fotògrafa
Yolanda Ternero, fotògrafa
14/09/2018 Actualitat
Yolanda Ternero: "Més que una sessió de fotos, intento que sigui una experiència"

Amb el seu primer sou es va comprar una càmera de fotos. Aleshores no s’hi va poder dedicar professionalment, però no ha parat fins que ha aconseguit el seu somni. Busca que les seves fotografies siguin emocionals

Cristina Domene

· Què és Creadora de sueños?
És un projecte que vaig iniciar fa 8 anys sense cap intenció de dedicar-m’hi 100%. Jo tenia la meva feina, però simplement m’agradava la fotografia, feia fotos als amics i als familiars i vaig obrir una pàgina en Facebook on publicava cosetes que feia. No tenia cap pretensió de dedicar-me exclusivament a la fotografia, era una afició que m’agradava i amb la qual gaudia.

· Però va anar creixent perquè ara només et dediques a això. 
La gent em va començar a preguntar, sobretot gent de Castellar. Ho combinava primer amb les altres feines que tenia i després, quan el volum de treball va ser molt gran, em vaig dedicar només a la fotografia, que és el que faig ara. Estic molt feliç perquè finalment em puc dedicar al que sempre havia somiat. 

· Com comences en el món de la fotografia. 
Sempre m’ha agradat des de ben petita. No vaig fer cap formació relacionada amb aquest món, soc autodidacta. Amb el meu primer sou, amb 16 anys, em vaig comprar una càmera de fotos. Però, de vegades, els oficis que són més creatius, semblen que no puguin ser feines. Per tant, vaig haver d’estudiar un altre ofici. Però a mi el que m’agradava era el món creatiu i sempre he fet fotos. 

· T’has especialitzat en sessions ‘new born’ i famílies.
Sí, a banda de les fotografies de nadons acabats de néixer, en faig moltes de família, sobretot d’embarassades. És una demanda del mercat, cada vegada més, una moda que ve dels Estats Units. Per aquestes sessions sí que he fet formació, perquè treballes amb nens que tenen pocs dies de vida i has de saber com tractar-los, com posar-los, com tractar també amb els pares, amb la mare, que fa poc que ha donat a llum. És una responsabilitat molt gran. I sempre ho dic, hagi dormit malament, tingui un mal dia... quan jo estic amb un bebè, estic només amb ell i per ell, la resta no existeix.  

· Què intentes transmetre amb les fotografies.
Busco que les meves fotografies siguin emocionals. Aquest és el meu segell, fotos emocionals, sense caure en la cursileria, però amb un toc publicitari. Visc la fotografia molt intensament. Intento donar a la gent el que m’agradaria que em donessin a mi. A més, és molt important per a mi que la gent es vegi guapa. Més que una sessió de fotos intento que sigui una experiència. Que tots els membres de la família estiguin còmodes. Si cal parlar o jugar o berenar abans perquè estiguin còmodes, ho fem. I després crec que si s’ho passen bé i l’experiència és bona, les fotos sortiran bé, sense cap mena de dubte. 

· T’agrada treballar a l’exterior.
Sí, treballo molt, molt a l’exterior. Localitzo els llocs i m’hi fixo, més que en el lloc, en la llum. De vegades, arribem al lloc i em diuen ‘aquí farem les fotos?’, perquè aparentment no és maco, però jo no faig fotografia de paisatge, per tant, per mi la llum és més important. A Castellar tinc tres punts que em funcionen durant tot l’any, perquè tenen gràcia en totes les estacions i després n’hi ha d’altres que vaig canviant. 

· La fotografia t’ha portat al voluntariat. 
Sí, aquest estiu he estat 18 dies a un orfenat d’uns 80 nens, ubicat a Mfangano Island, una illa dins del llac Victòria, a  Kenya. Vaig anar amb l’Associació Índigo, amb un projecte que es va iniciar fa tres anys. Cada voluntari, a banda de les coses comuns que tothom sabem fer, com netejar, aportava el que sabia. Jo feia fotografies perquè hi ha un programa d’apadrinament i necessitaven fotos de tots els nens. I després per il·lustrar el que es viu allà, els nens, el projecte... 

· Com ha estat l’experiència?
Vaig apadrinar un nen i hi vull tornar al desembre de l’any que ve. Tornes amb un canvi de xip, tot i que la rutina et torna a arrossegar. T’adones que vivim en una societat extremadament consumista, que li donem importància a coses que no la tenen i que els nens d’allà, que no tenen res, però no només material, sinó tampoc als pares, somriuen sempre. I són feliços perquè es tenen els uns als altres. A mi m’ha aportat un despertar. 

 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Creativa


Un defecte que no pots dominar?
Impacient


Una persona a qui admires?
El meu marit


La teva frase preferida?
Si hi creus, crees


Quin plat t’agrada més?
El pernil


Un llibre?
Cree en ti, de Rut Nieves


Una pel·lícula?
Dirty Dancing, d’Emile Ardolino


Un cantant?
Rozalén


Una càmera?
Canon EOS 1DX MK II


Una fotografia pendent?
Una de la meva família d’aquí 50 anys


Un objectiu?
Tenir l’estudi dels meus somnis

Comparteix
M'agrada
Comentaris