Videojocs, el nou sector cultural

Videojocs. Diem en veu alta aquesta paraula i a molts els pot venir a la ment un munt de conceptes associats com ara: nens, joves, joguina, distracció, maquineta, vici... però estem a l'any 2018 i a dia d'avui el concepte "videojoc", ens agradi o no, ha evolucionat i és quelcom més complex que tot això.
A les acaballes dels anys setanta, els primers "videojugadors" es distreien jugant a l'Atari 2600. A principis dels vuitanta les primeres "Nintendos" rebentaven el mercat domèstic. A principis dels noranta Sega i Nintendo es disputaven l'hegemonia del sector plantant milions de màquines als menjadors de les cases. A finals dels noranta Sony robava la cartera a Nintendo i a la moribunda Sega amb la Playstation. I a dia d'avui, apropant-nos al primer quart del segle XXI, ja sigui en un ordinador, en una consola, en una tauleta o en un smartphone, ens adonem que allò dels videojocs no era pas una cosa de nens. D'aquest viatge ràpid en el temps en podem deduir que el que va començar sent poc més que una tímida ramificació de la indústria de les joguines, s'ha convertit a dia d'avui en un pal de paller de la gegantesca indústria de l'entreteniment.
Sigui en el dispositiu que sigui, els videojocs s'han fet un espai al costat del cinema i la indústria musical, fins a tal punt els videojocs ja facturen més que el cinema i la música junts. Això pot haver passat per alt a molts pares i mares no familiaritzats amb el sector, o a alguns adults que es miren de reüll als seus companys de feina "frikis"... però no ha passat per alt a grans multinacionals de les telecomunicacions, grans cadenes de televisió i multinacionals de begudes ensucrades, que destinen sumes astronòmiques -sovint indecents- de diners a crear el equips del que avui en dia es coneix com "e-sports" o esports electrònics, amb les seves apostes i el seu periodisme ranci i tot. Però de moral millor no en parlem, ja que no en sortiria ningú ben parat.
Els videojocs han vingut per quedar-se i com amb tot, el verí és a la dosi, no en la substància. Dòlars i contractes milionaris a part, els videojocs han sigut, són i seran un mitjà d'expressió més. Alguns títols es consideren veritables obres d'art. Ja sigui per elements merament estètics, per la seva jugabilitat més o menys complexa o per les seves idees innovadores. És una indústria cultural on s'hi mouen autèntics gurus de la jugabilitat, creadors de personatges, compositors musical, artistes digitals... que es guanyen la vida tant o més bé que aclamats directors de cinema o estrelles del pop. És per això que ja no ens haurà de sorprendre presenciar cues de gent davant dels centres comercials per adquirir el darrer videojoc de novetat. I no ens haurà de venir de nou veure que apareixen cadenes de televisió o emissores de ràdio de dedicació exclusiva als videojocs.
Com a consumidors tenim la responsabilitat de no alimentar gaire la fera i de destinar els nostres diners amb criteri propi, sense seduir-nos per les burdes arts publicitàries. És un entreteniment més, no exempt de condicionants econòmics com ja passa amb el cinema de superherois, els reality shows o els concerts de música. Tots ells sectors amb els seus clars i els seus obscurs, però en qualsevol cas amb un públic apassionat al darrere que serà qui dirà cap on ha d'anar el proper pas endavant.