Un cel sense sostre

La llibertat íntegrament hauria de formar part de tots i cadascun del éssers vius del nostre planeta, no obstant però etòlegs de tot el món no arriben a posar-se d'acord perquè en determinades societats animals existeixen certs individus dedicats i capaços de disminuir fins i tot anul·lar un dret tan fonamental per a tota criatura. Exemples no en falten: en el món dels cans el mascle alfa, que amb els seus comportaments i vocalitzacions agressives aconsegueix posar en submissió la resta de la manada aconseguint així un control absolut que el beneficia amb ell, però perjudica la llibertat dels seus congèneres.
El comportament dels insectes és més complex, doncs fa milions d'anys que van evolucionar. Les abelles han sabut fins i tot aconseguir diferències socials en la seva comunitat, la reina dedicada a la reproducció i control dels seus súbdits aconsegueix engendrar, no sé si per evolució o genètica els abegots o ganduls encarregats de la missió de fer treballar sense descans les obreres, curiosament sempre femelles, aquest sistema moltes vegades funciona però en ocasions comporta el fracàs del rusc.
La vida de les formigues és molt diferent, sembla ser que assumeixen la submissió per defecte amb l'únic objectiu de la superació, una de les formes de convivència, si em permeteu la expressió, més humana.
Aquest exemples em porten a escriure sobre segurament la societat animal més independent, per desgràcia, de la resta d'espècies no se ben bé si per bé o per a mal també la més intel·ligent, la humana, el nostre coneixement ens permet aprendre i discorre, canviar coses per bé però també per mal, hem après dels cans els sues comportaments que ens han ensenyat la seva agressivitat, hem aprés de les abelles la seva explotació dels seus congèneres per obtenir benefici i també l'honestedat de les formigues posant-se d'acord per millorar. És cert que hom comença a ser massa nombrós el que comporta discrepàncies i confrontament, però no és menys cert que tenim la capacitat de la intel·ligència, el diàleg i la comprensió per canviar la nostra actitud en ocasions antisocial, penso que la millor manera d'aconseguir-ho és no sent el que som, sinó intentant ser el que no som perquè el nostre ancestral instint ens porta a actuar de vegades de manera absolutament salvatge. Aprenem al llarg de les nostres vides, aprenem de la natura dels seus comportaments positius i negatius però som l'única espècie vivent que pot canviar per millorar el nostre planeta, simplement mirant el cel, un cel que quan aixequem la mirada sigui transparent ple d'inquietuds, oportunitats, cultura i sobretot sobretot llibertat.