Pepa Beotas, surrealisme fi

Un cop vista l'exposició "Sense tu - Retrospectiva 2007-2016" de la nostra estimada pintora, cal que felicitem tant a l'artista com a tothom que s'ha encarregat de l'organització, ja que poques vegades tenim, a Castellar, l'oportunitat de veure pintura de primeríssima línia. Així doncs, moltes gràcies.

Més enllà del domini tècnic extrem, de l'acuradíssim traç del pinzell, del grandíssim coneixement del color que demostren aquests quadres, ens trobem, tot contemplant-los, amb tot un món que poques vegades trobareu passejant per la ciutat, i que potser tindreu el privilegi de sentir quan us endinseu en la natura. Sense mostrar, gairebé mai, cap rastre d'humanitat, Pepa Beotas ens acompanya, ben subtilment, a un món profundament humà: el seu món interior. Ella mateixa s'esforça a fer entendre, a les entrevistes, que en aquests quadres es pinta a ella mateixa, i és aquest aspecte el que en fa, de la seva, una veu única, inconfusible: quan pinta, Pepa Beotas ens explica com es troba, quin dia fa, si plou, si fa sol, si neva, en el seu interior. Sí, diguem-ho d'una vegada: en el seu cor. El seu cor, com a centre exacte de la seva persona, de la meva, de la vostra, de la tothom. El missatge de la nostra pintora no és complicat, no és fatxenda (tal com sí acostuma a resultar tota la patuleia d'art conceptual que trobem al MACBA, exceptuant Joan Brossa, és clar), no sembla gens racionalitzat. Però sí que és mental. Potser, fins i tot, només mental. Tot ajuntant cor i ment, i no oposant-los, la Pepa ens recorda que potser hauríem d'aprendre de viure, una mica i de vegades, sense gadgets, sense pantalles, sense missatges ràpids. Potser sense llengua. Viure només amb la percepció de l'exterior, acordada, gairebé holísticament, amb el nostre interior. És per això que aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos. Cal agrair a Pepa Beotas que faci una pintura tan extrema amb una aparença tan senzilla. I, sobretot, ens hem de felicitar que tinguem, a Castellar, una de les millors pintores espanyoles en actiu.