Han passat més de 100 anys

No és el primer escrit que sobre la situació de la dona he presentat en aquest mitjà. No és la primera vegada que em presento davant de vosaltres, persones lectores, per reclamar igualtat. Sé que el meu és simplement un granet de sorra en una platja immensa, i que una manifestació és poc davant de les situacions de perjudici que pateixen moltes dones, per aquest motiu m'agradaria que el meu no fos l'únic crit que s'enlaira, que demana una igualtat real, unes mesures contra l'esquerda social que encara es manté en un món avançat. Vivim en una societat que lluita pels seus drets, per les seves creences, però que no aixeca la veu davant aquesta situació d'ignomínia.

El proper 8 de març, Dia Internacional de la Dona, hem d'aconseguir que els nostres fets ens identifiquin i que ningú ens pugui tancar la boca, discriminant-nos i fent-nos sentir inferiors, invisibles. PROU!, el dia 8 hi ha convocades diferents actuacions contra el fet de menystenir la dona des de qualsevol àmbit. Totes les persones podem revelar-nos, fer sentir el nostre parer, fer aturada o no fer-la, però ser conscients que si no se'ns escolta pocs faran res per solucionar les diferències, pocs alçaran les seves mans per fer-nos costat. Som hereves d'aquelles dones, de les nostres contrades, que en començar el segle XX van anar a la vaga del tèxtil i a les protestes contra la carestia de la vida, som successores del manifest de Seneca Falls del 1848. Així que posem-nos dempeus, tenim els mitjans, tenim la força i la "paella pel mànec".

Ha de ser possible, a través d'actuacions, deixar constància de la nostra força, organitzem-nos i mobilitzem-nos, perquè se'ns ha d'escoltar. La nostra veu és imprescindible, el nostre treball ha de ser digne i equiparable salarialment i, les nostres responsabilitats han de ser compartides.