Ca n'Oliver, la casa pairal del poeta Pere Quart

El passat 19 de març, representants de l'Arxiu d'Història de Castellar del Vallès, del Col·lectiu Pere Quart i de l'Ajuntament vam poder entrar a l'era i als jardins que hi ha dintre del recinte de Ca n'Oliver, la que va ser casa pairal de la família paterna de Joan Oliver-Pere Quart (1899-1986) i ara és una propietat privada de difícil accés públic. Dues grans edificacions presideixen el conjunt de Ca n'Oliver: la masia, que data del segle XV, i un edifici adossat amb presència d'elements modernistes (fruit d'una reforma de l'any 1900, que va emprendre Antoni Oliver i Buxó, l'avi de l'escriptor). La intervenció modernista és bastant espectacular, perquè la casa té un aire que recorda els materials i l'estructura del Marquet de les Roques. Sobretot, destaquen una escala d'accés a un balconet d'una de les edificacions, els ferros forjats, els finestrals i un rellotge de sol de formes singulars que conserva l'agulla i el traç d'algunes xifres romanes. Aquest rellotge de sol ens evoca les paraules del poeta a Temps, records (1991): "Sóc, […], un fidel i vell admirador dels rellotges de sol. La seva simplicitat camperola, la seva absoluta gratuïtat, la il·lusió infantil amb què esperen l'arribada de la nit, el pas dels núvols o la pluja, que els permetran plegar en llur treball de "fer ombra", m'encisen i em desperten una dolça enveja". És una llàstima que el rellotge de sol de Ca n'Oliver no tingui una divisa graciosa com aquella que esmentava l'escriptor d'una casa de pagès no gaire lluny de la seva: "El temps passa i la Joana balla".
Ca n'Oliver va ser l'escenari d'una part important de la vida de Joan Oliver. Explica el poeta com els seus germans i ell, d'infants, "ens delíem per anar a fora, a la nostra casa de pagès de Castellar, on la vida prenia per a nosaltres un sentit de lliure plenitud, que a ciutat només podíem somiar o estrafer". En aquesta masia de Castellar del Vallès, condicionada com a residència dels "senyors", la família Oliver hi va passar molts estius: "Allí es portava una vida senzilla, campestre, d'un ensopiment difícil de superar". Costa poc imaginar-se Joan Oliver amb set anys, víctima, com ell explica, d'una "ostentosa i virulenta vocació militar": "A l'estiu sempre anava vestit d'uniforme com la cosa més natural del món. Portava sabre i disposava d'una gran bandera, que molt sovint passejava pels camins. M'imaginava al capdavant d'uns quants regiments, que no s'acabaven de decidir a llançar-se a l'assalt del camp enemic. Les meves arengues escandalitzaven els pagesos que llauraven pacíficament".
Hi ha anècdotes curioses i divertides d'aquestes estades castellarenques de la família Oliver. Potser una de les més anomenades és la cursa entre el cotxe de cavalls del pare de l'escriptor i un dels primers automòbils que es van deixar veure pels carrers de Sabadell. Corria l'any 1905 i el senyor Oliver dubtava entre comprar uns bons cavalls o una d'aquelles novetats automobilístiques del moment. Es va concertar una juguesca per decidir la compra: el senyor Oliver sortiria amb el seu cotxe de cavalls de Sabadell en direcció a Ca n'Oliver; i cinc minuts més tard ho faria l'automòbil amb la intenció de transitar pel mateix camí. Si, d'entrada, semblava que l'automòbil guanyaria, perquè va passar ostentosament davant del cotxe de cavalls a la pujada de can Pagès, el pare del poeta no defallí: "En emprendre el repetjó de can Moragues, veié el cotxe del senyor Abadal aturat: una tènue fumera eixia del motor. El conductor havia baixat i examinava l'interior de la màquina. Però el pare no es dignà mirar-lo tan sols. Amb la ficel·la del fuet pessigollejà les anques de les dues bèsties, les quals redoblaren llur ímpetu, i el trot es convertí en galop. El pla de la Bruguera era joc de poques taules; el Puig de la Creu ja era a tocar. El trencall de can Carner fou escomès amb una virada perfecta en la seva rotunditat. Les teulades de ca n'Oliver! La meta i el triomf!".
Però Ca n'Oliver també amaga una història trista. Va ser en aquesta casa de pagès on van morir dos dels germanets de Joan Oliver. Eren deu germans i quan l'escriptor tenia nou anys ja havien quedat reduïts a quatre. Alguns moriren per culpa d'una epidèmia, "l'un darrere l'altre, un cada quinze dies". A Temps, records rememora aquella situació tràgica: "Aquest va ser el primer contacte que vaig tenir amb la mort. Dos d'aquests germanets meus van morir a ca n'Oliver, la casa pairal de Castellar. Ens hi havíem traslladat per consell dels metges. Però el flagell no s'aturà pas". Aquesta presència de la mort, no obstaculitzava els jocs i les curses infantils amb els fills del masover i del majordom. I en la memòria del poeta resta una imatge impressionant relacionada amb un dels espais de la casa: "A la part davantera de la casa hi havia una cambra on guardàvem les joguines de cert embalum. Quan vèiem les joguines arrimades a la paret del passadís, sabíem que un germà acabava de morir. Aquella estança servia de capella ardent. "És al cel!", ens deia el pare amb veu trencada sense gosar ni mirar-nos". I, després, venia tot el ritual de l'enterrament, amb els capellans i el cotxe de morts amb la caixeta blanca: "I tot plegat emprenia el camí cap al cementiri de Castellar. De ca n'Oliver al poble la carretera planeja i té poc més d'un quilòmetre. […] El cementiri estava mig abandonat; l'herbei creixia pels corriols i al peu de les tombes. Les creus de fusta negra estaven mal plantades, anaven de tort".
Passaren els anys i retrobem el poeta a Ca n'Oliver (1948) acabat de tornar a la Catalunya de la postguerra franquista, després del llarg exili a Xile. Arriba trasbalsat, malalt, no està per a veure ningú i es refugia a la casa de Castellar. Aviat s'assabentarà que la família ha malbaratat tot el patrimoni i s'ha arruïnat. Aquelles terres, que sembla que arribaven fins a Les Termes o la Creu de Barberà, amb vinyes i oliveres, s'han perdut. Ignasi Riera explica una visita de l'escriptor a Ca n'Oliver, acompanyat del pintor Vilacasas, quan encara no fa gaire del seu retorn de Xile: "Al dia següent s'havien de vendre la finca de Castellar… i abans en Vilacasas volia prendre'n uns quants apunts per dibuixar-la". Després de tant de temps tancada i en un estat de deixadesa preocupant, tant de bo la casa pairal del poeta -des del respecte a la privacitat dels propietaris actuals- obri la seves portes a tothom que estimi i valori la personalitat i l'obra de Joan Oliver.